Arrenca el butlletí de la Cocat!

Fa un parell de setmanes vam poder – per fi! – enviar a tots els voluntaris de la COCAT el primer número del butlletí de l’entitat. La veritat és que després d’unes setmanetes de nervis va ser un moment bonic, sobretot si fen una mica de “rewind” recordo com la idea va sorgir l’abril de 2008 en un seminari a Turquia. Malgrat ser terra de sequera, fins i tot aquí ha plogut força des d’aleshores, i veure com el projecte ha arribat a bon port m’ga fet il·lusió. Podeu fer un cop d’ull a aquest primer número, si us ve de gust:

butlleti_cocat

Encara hi ha coses per resoldre, sobretot de maquetació… Però vaja, és el que té fer butlletins de forma voluntària i assambleària, que es fa el què es pot! Ben rebudes les opinions, com sempre!

juliol 24, 2009 at 10:25 am 1 comentari

Gelat de xocolata i gingebre, sense ni mica de llet

Cada cop hi ha més gent que aposta per eliminar la llet de vaca, i a vegades també els derivats, de la seva alimentació diària. Els motius, diversos i personals, no els debatré en aquest bloc perquè no en sóc pas, d’experta. Ara bé… Si sou dels que us heu passat a aquest bàndol, us haureu trobat, si com jo sou geladers de mena, que davant d’una terrina de gelat costa mantenir les pròpies conviccions 😉

Per això l’altre dia vaig decidir buscar solucions a aquest problema i les vaig trobar de la mà de Clea, una jove cuinera francesa que està triomfant a Internet gràcies a un estil de fer cuina biològica en què el plaer visual, olfactiu i de textures (aquí no he trobat adjectiu…) no és una conseqüència si no una guia d’actuació. En el seu bloc hi podreu trobar receptes que us faran caure la baba, amb l’afegit que no incrementaran excessivament la vostra mala consciència. Entre elles, aquesta de gelat “Glace toute douce chocolat noisette“, d’on va sortir la meva recepta de xocolata i gingebre per falta d’alguns dels ingredients:

Gelat de xocolata belga i gingebre

400g de tofu sedós
200g de xocolata negra belga
1 got de llet de soja
1 miqueta de gingebre i canyella en pols
3 cullerades de sucre moreno de canya
1 cullerada d’oli

gelat xocolata i gingebre

Cal escalfar la xocolata a foc lent amb un rajolinet d’oli fins que sigui fosa. Després, afegir al pot del minipimer el tofu sedós, el got de llet de soja, les espècies, el sucre i la xocolata. Ho bateu fins que no hi hagin grumolls i la textura sigui suau, i ja ho podeu posar a la geladora.

Aquest gelat conté molts menys greixos que un gelat normal, i més proteines, ja que l’ingredient principal és la soja. En aquest sentit, és un postre que pot funcionar acompanyant un plat únic amb hidrats de carboni (amanida, plat de pasta), ja que en un sol plat teniu dolç i proteina.

Us animeu a provar-la? Espero feedback!

juliol 16, 2009 at 5:25 pm 2 comentaris

Sobre les emissions de CO2

L’altre dia vaig anar a petar a aquest mapa d’emissions de CO2 creat per la UNESCO, en què es mira l’evolució dels països que han signat el protocol de Kyoto des del 2006 fins ara. Sense ser una experta, em vaig fixar en algunes coses, que m’agradaria compartir:

mapa emissions

  • El mite escandiau, se m’ensorra en part… Perquè Suècia i Islàndia no evolucionen favorablement, i especialment Islàndia, amb l’energia geotèrmica corrent-li per les venes, no crec que tingui excusa.
  • Els paísos europeus industrialitzats “a lo cutre”, i en aquest sac hi poso Espanya, Itàlia, Grècia i Turquia, segueixen sense adonar-se que la cosa va de veres. I si la memòria no em falla, diria que el president de l’estat espanyol feia gala de seguir el protocol…
  • Sorpresa amb Rússia. No m’esperava que donessin verd, i és un país prou gran com perquè sigui un verd gens menyspreable. Acaben de passar la mà als EUA i a Canadà. Per cert, Canadà es fa farts d’expropiar territori als nadius per a fer-hi hidroelèctiques amb l’excusa de les energies renovables… I sembla que s’acaben de quedar sense excusa…

Més que comentaris són coses que m’han passat pel cap sense gaire reflexió ni documentació, així que estaré encantada de debatre-les i modificar-les si cal.

juliol 14, 2009 at 12:28 pm 2 comentaris

La bugada neta… i els rius també

No solem anar a treballar o al carrer amb la roba tacada. En la nostra societat, la brutícia no està ben valorada, i tots ens ocupem que el nostre aspecte sigui net i polit, o si més no ho intentem la majoria del temps. Ara bé… sembla que aquesta voluntat de netedat s’aplica només quan la brutícia és al nostre voltant immediat, i tota la preocupació que tenim per portar la samarreta impecable desapareix quan es tracta d’embrutar els nostres rius i el mar. Perquè, paradoxalment, per netejar la nostra roba hem, o havíem, d’embrutar l’aigua que fem servir.

Cada setmana poso dues rentadores – comptant amb la roba del meu llit – i rento diverses peces de roba a mà. Això són més de 100 rentadores a l’any i una bona quantitat de litres de detergent i de suavitzant, si, com jo, en feu servir. I tot acaba anant a parar al desaigüe, després a les clavegueres i després a un riu o al mar. Veient el panorama, valdria la pena intentar fer alguna cosa al respecte.

L’altre dia, comprant al supermercat vaig veure un producte del qual havia sentit a parlar. Eren una mena de nous (sí, nous!) de l’Himàlaia que es fan servir per rentar la roba. Recordo que una amiga m’havia comentat, feia temps, que la seva mare tot just les havia començat a fer servir. I, tot i que a la meva cultura, les nous es mengen, sembla que en d’altres es fan servir per rentar roba. Les distribueix l’empresa francesa Azimuts, artisans du Népal, que també es dedica a la distribució de roba elaborada sota criteris ecològics i de comerç just. Un paquet costa uns 11€, i si us he de ser sincera no sé quantes rentades pot durar. Per cada rentadora calen de 4 a 6 nous, que es poden emprar dues vegades. Pel cap baix calculo que durarà uns 4 mesos, amb el meu ritme de rentadores, així que no considero que sigui una tria que desestabilitzi el meu pressupost en excés. Res que no es pugui compensar deixant de fer una cerveseta al bar al mes, en tot cas…

Vaig provar el producte, i la veritat és que sembla que funciona. Primer el vaig provar sense suavitzant, per veure si realment rentava, i tot i que la roba no va sortir de la rentadora amb la clàssica olor de sabó de marsella a la què estic habituada, estava neta. Això sí: en les taques vaig prefe fregar-hi una mica de sabó (fet a mà a partir d’olis recliclats per l’Associació de Dones “La Llena” d’Ulldemolins) per assegurar-me que marxessin. El resultat va ser bo amb aquesta combinació. En provar una altra rentadora amb suavitzant, no vaig notar cap diferència respecte l’ús de detergent normal. Això sí, la pàgina web del fabricant recomana emprar, en comptes de suavitzant, unes gotes d’oli essencial. La mare de la meva amiga, fidel al seu origen valencià, hi afegeix pell de taronja 🙂 Idees, com veieu, no en falten!

juny 28, 2009 at 9:41 am 2 comentaris

Crònica d’Hémisphères per al CRUC

Va un parell de setmanes em van demanar si podia redactar una breu crònica de la meva experiència al projecte Hémpisphères, a París. Aquesta crònica està publicada a la xarxa a la revista digital Pro Europe, editada pel CRUC (Coordinació Rural de Catalunya) Intentant superar la vergonya que em fan aquestes coses, la penjo aquí, i així us assabenteu, si us ve de gust, de què va el projecte:

PARTICIPACIÓ A HEMISPHÈRES, EL PROJECTE EUROPEU QUE PASSA A L’ACCIÓ

Sóc nascuda a ciutat. El meu contacte amb el món rural és escàs. Algun parent que hi viu, sortides esporàdiques amb l’escola per embrutar-nos una mica les mans i saber quina olor fa una granja i notícies a la televisió sobre pagesos que cremen tomàquets i tallen carreteres amb els tractors. Per això quan vaig saber que aquesta era precisament la temàtica de la primera formació del projecte Hemisphères vaig tenir dubtes sobre si jo era la persona més indicada per participar-hi. Un cop allà, vaig entendre que sí. Perquè jo, com tu, menjo cada dia, i el menjar que consumeixo prové d’algun lloc, oi?

El passat 5 d’abril, començava la primera formació del projecte. La temàtica escollida per engegar era la producció agrícola a nivell global, sota el títol “Què fa moure el teu cotxe? Quan el blat no alimenta la gent si no els cotxes”. La crisi alimentària mundial ja apareix als titulars dels mitjans de comunicació, i la gent es pregunta que com pot ser que la millora de les tècniques de producció agrícoles no hagin resolt el problema de la fam al món. Hemisphères volia debatre d’altres factors que també juguen un paper important en aquesta situació, com ara l’accés a la terra, el canvi climàtic, les desigualtats i diferències entre poble i ciutat, o els intermediaris en el procés de producció i distribució d’aliments. Amb aquest repte, vint joves de diferents països europeus ens veiem les cares per primer cop a la recepció del centre d’allotjament juvenil FIAP Jean Monet, al districte 14è de París. Davant nostre, tres intenses setmanes de convivència i aprenentatge.

La primera setmana: dos professors d’excepció

El projecte Hémisphères juga a trencar esquemes, i la formació teòrica no va ser una excepció. Lluny de la sovint actitud paternalista dels països del primer món, que sovint duen a terme accions i programes que no encaixen amb les necessitats reals dels seus destinataris, a Hemisphères canvien les tornes. Si volem entendre com les nostres dinàmiques i hàbits afecten els països del Tercer Món, què millor que els seus habitants ens ho expliquin en primera persona? Amb aquest objectiu, Ndiakhate Fall (d’UGPM, Union des groupements paysans de Méckhé) i Dianto Bachriadi (KPA, Konsorsium Pumbaruan Agraria) van agafar dos avions, l’un des del Senegal i l’altre des d’Indonèsia, per explicar-nos la situació que es viu als seus països pel que fa a l’agricultura, la indústria alimentària i el moviment camperol. En Fall és originari del Senegal, on viu actualment. Dedica mitja vida a treballar pel moviment pagès al seu país, i mitja vida a treballar la terra, juntament amb la seva família. Per si no fos poc, encara li queda alguna hora lliure per venir a Europa i col·laborar en la nostra formació. En Dianto és originari d’Indonèsia, i tot i que és d’origen urbà va apropar-se al moviment camperol als seus anys universitaris. Tot i que d’això ja en fa un temps, segueix reivindicant els drets dels pagesos del seu país amb l’energia del primer dia.

D’ells en vam aprendre moltes coses. Vam entendre perquè al Senegal la majoria dels productes del supermercat tenen uns preus inaccessibles per a la classe treballadora, vam veure com la cruenta història d’Indonèsia ha configurat la seva situació actual, vam recelar dels anomenats biocombustibles i del seu impacte en el medi ambient a llarg termini, vam constatar que els polítics sovint deixen molt que desitjar, siguin del país que siguin, i vam adonar-nos de la complexitat del sistema econòmic i productiu global, i de com aquesta complexitat juga a favor de les potències econòmiques i en contra dels ciutadans. Però, més important encara, vam tenir el privilegi de conèixer i compartir uns dies amb dues persones que lluiten incansablement i amb sentit de l’humor pels seus ideals, tot i les nombroses situacions adverses que els ha tocat, i els toca viure.

Per completar la nostra formació, d’altres organitzacions com ara La Via Campesina, la UNEP (United Nations Environment Programme, programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient) o MINGA (Associació per a la promoció del comerç just), van presentar les seves activitats i ens van aconsellar i donar material informatiu per als nostres projectes.

Segona i tercera setmanes: eines i projectes a tort i a dret

En Fall i en Dianto van marxar, no sense abans recordar-nos que seria responsabilitat nostra transmetre tot allò que ells i d’altres formadors ens havien anat explicant als nostres països d’origen. En Dianto ens ho havia deixat ben clar des del principi: no li agradaven les formacions: li agradava passar a l’acció. Per això la segona setmana vam centrar-nos en la vessant més pràctica del projecte: com comunicar de manera eficaç i atractiva la informació que havíem obtingut durant la primera setmana. Per complir aquest objectiu, vam comptar amb la col·laboració de Frères des Hommes, l’entitat promotora del projecte Hemisphères, i de Matières Prises, una entitat que treballa en l’espai públic com a espai de debat i reflexió. Gràcies a ells vam poder aprendre i experimentar amb diverses tècniques de comunicació, vam aprendre a emprar la xarxa com a eina de treball en grup i també de difusió, vam elaborar documents per a difondre les nostres activitats, i un llarg etcètera. Mica en mica, les primeres idees per als projectes anaven apareixent i prenent forma. Accions als camps de treball internacionals, activitats per realitzar amb família, exposicions fotogràfiques o audiovisuals, cine-fòrums, obres de teatre, tallers amb infants… La formació rebuda anava produint els seus fruits. Hemisphères estava definitivament en marxa.

Les tres setmanes arribaven a la seva fi. Els vint joves desconeguts del principi ens havíem transformat en un grup cohesionat, ben avingut i molt rialler. L’ajuda mútua va ser clau per la creació dels projectes, però sobretot per mantenir l’energia durant tres setmanes intenses en molts sentits. Com és habitual en aquests casos, a part d’omplir les motxilles d’apunts i documents sobre agricultura i sostenibilitat, vam omplir les agendes d’adreces i telèfons, i les nostres càmeres de cares que ja no ho seran mai més, de desconegudes. Esperem que per vosaltres tampoc no ho siguin. Volem complir la nostra paraula, i seguirem treballant en els nostres projectes. Potser un dia, sense saber-ho, veieu que al costat de casa vostra un dels participants d’Hempishères està realitzant l’esdeveniment que ha nascut durant aquestes tres setmanes a París. Tan se val si viviu en un poble o, com jo, sou de ciutat. No dubteu a participar-hi! Mai no és tard per aprendre alguna cosa nova.

Per saber-ne més…

Projecte Hémisphères
Bloc d’Hémisphères
Matières Prises (en francès)

Si voleu llegir l’original, ho podeu fer en català, castellà i anglès. Ara estem preparant una pàgina wiki sobre el projecte Hémisphères a Catalunya, així que, si el tema us interessa, en un parell de mesos segurament haurem publicat més cosetes. A més, a l’estiu probablement durem a terme les primeres accions. Com explico més a munt, l’objectiu d’aquesta formació és multiplicar-ne l’efecte a la tornada, i en això estem treballant.

juny 6, 2009 at 2:53 pm Deixa un comentari

Jugar net amb els estalvis

No ser en Bill Gates no ens eximeix de responsabilitat de cara els nostres estalvis. Això, en altres paraules, és el que defensa el corrent, encara alternatiu, de la banca i les finances ètiques. Vivim en un món tan interconnectat que cada petit gest que fem pot tenir, i probablement té, impactes i conseqüències que mai no ens hauríem ni imaginat. I, d’aquesta manera i sense que en siguem conscients, es pot donar el fet que, al mateix temps que som socis d’ONGs contra el canvi climàtic, els nostres estalvis financien empreses petrolieres que, per rematar la feina, assassinen indígenes a l’Amèrica del Sud per explotar la terra sense que ningú no els destorbi.

Vaig assabentar-me de la banca i les finances ètiques l’any passat, fent de voluntària a la Festa del Comerç Just. A la tarda vaig estar en l’espai que ocupava Fets, una associació catalana que es dedica a difondre-la. Tot i que em vaig prometre a mi mateixa que m’informaria més, la veritat és que no vaig acabar de passar a l’acció. Un any més tard, vull recuperar aquella idea, i a més m’agradaria compartir la meva experiència personal. En aquests moments de crisi pot semblar estrany el fet d’optar per un banc petit i poc conegut, però, i deixant clar que jo no sóc experta en economia, sí que he pogut veure que el fet de ser un banc gran no és cap garantia. I si no, que ho diguin als nordamericans… Potser els bancs que inverteixen en projectes socialment i ecològicament viables són en futur, i no aquells que inverteixen en fum.

Sigui com sigui, i després d’haver donat una ullada a diverses opcions, he decidit que aquesta setmana faré una visita a Triodos, un dels primers bancs ètics emplaçat a Holanda i que disposa de seu a Barcelona, i a Fiare, un projecte basc similar que està en procés d’expansió i que, com a element  tenir en compte, parla la meva llengua i té oficina al meu barri. Diria que els productes financers que ofereixen i la forma de gestionar-los són similars a bancs com ara ING Direct. Jo que he estat tota la vida de La Caixa, no hi estic acostumada, així que el fet que tinguin oficina amb persones de carn i òssos em dona certa seguretat. A finals de setmana els faré una visita, que serà degudament explicada en aquesta mateixa emissora.

Fotografia propietat de DavidDMuir sota llicència Creative Commons

maig 27, 2009 at 4:38 pm 1 comentari

Picant la porta de l’empresa

Aquesta tarda i la d’ahir he assistit a les dues primeres sessions del curs organitzat per Avalon de Recerca de finançament per a organitzacions de Cooperació i Desenvolupament. Aquesta primera part del curs se centrava en l’anomenat fundraising o captació de fons privats. La meva (limitada) experiència tan laboral com en l’àmbit de les ONGs sempre ha estat vinculada a l’àmbit públic, així que la idea de demanar fons a l’empresa privada per a projectes sense ànim de lucre em semblava, inevitablement, estranya.

La formació estava a càrrec de Jordi Gusi, una d’aquestes persones que, misteriosament, estudien Econòmiques a la UB i fins i tot a ESADE sense deixar de participar activament en el món del voluntariat. Sempre he pensat que aquestes figures són clau per fer que les ONGs toquin de peus a terra i coneguin a fons les dinàmiques del món econòmic real, per més que l’objectiu final sigui intentar canviar-les. Conèixer l’enemic sempre és un avantatge estratègic, diuen. En el seu cas, a més, n’hem après tant de la seva soltura i carisma com dels continguts del curs.

Les sis hores dedicades al fundraising s’han repartit en unes quatre de teòriques i un parell de més pràctiques, role-playing inclòs. De la teoria, i sense la intenció de fer un resum sobre el tema, m’agradaria destacar les següents idees:

  • El teixit associatiu a Catalunya és dens. El nombre d’ONGs que néixen i créixen, es fan i es desfan, és alt. Això no és necessàriament negatiu, però significa també que el nombre de persones, idees, projectes i organitzacions que acudeixen a l’empresa privada a demanar fons és alt. Això, sumat a la poca idoneïtat de la situació econòmica mundial, fa que haguem d’acudir a demanar fons amb un projecte de qualitat si volem tenir possibilitats d’èxit.
  • El 52% de ciutadans de l’estat espanyol mai no ha donat diners a una ONG, i mai no pensa fer-ho. Aquesta xifra és significativa, i les interpretacions que se’n poden donar, múltiples. Deixant de banda la lectura catastrofista sense negar que existeix, significa un 48% de la societat que encara resta per sensibilitzar i a la qual hem de convèncer: tot un repte per als més agosarats. També significa que cal aprofundir en els motius pels quals aquest 48% donat fins ara, i probablement fer una mica d’autocrítica. Perquè els mitjans de comunicació en poden tenir part de culpa, però no tota.
  • Dues paraules clau: qualitat, i creativitat. Els projectes ben elaborats, presentats per persones que els coneixen a fons i que coneixen a la organització, es defensen més fàcilment que els projectes desendreçats, coixos i amb els comptes poc clars. Aquest fet, a més, es multiplica. Quan una ONG s’entrevista amb un empresari per presentar-li un projecte parla en nom propi, però també representa tot el sector. La credibilitat de tots està en joc. Per altra banda, el mercat amb i sense ànim de lucre està saturat, i aquell punt de creativitat que distingeix un projecte de tots els altres és bàsic per ser competitius.

El role-playing ha estat igualment constructiu. Ens hem organitzat en grups, simulant ser una ONG amb un projecte que acudia al sector privat per demanar finançament. El nostre objectiu era convèncer el formador, que es personificava a la velocitat d’un camaleó en diferents perfils d’empresari. D’aquesta manera hem pogut posar en pràctica els diferents consells rebuts sobre com presentar un projecte en una entrevista, i a més hem rigut una estona davant la incorruptible fortalesa de l’empresari en la defensa de la seva butxaca.

En definitiva, la formació arranca amb molt bona nota. Llàstima que l’última part ha hagut de ser cancel·lada per l’absència de la següent formadora. En tot cas, dijous i divendres de la setmana vinent assistiré a les dues sessions restants, veurem com segueixen. A més, dimecres i dijous al matí tinc un curs de Gestió de projectes (els cursos interessants sempre coincideixen en dates, no falla…) així que la setmana es presenta atapeïda. Tot sigui per seguir aprenent, i, mica en mica, anar veient de què va la películ·la en el sector de les entitats i les associacions.

maig 22, 2009 at 11:16 pm Deixa un comentari

Entrades antigues


Reivindicacions casolanes i activisme d'estar per casa. Tot això i poc més. La resta, dilluns que ve...

Categories

març 2017
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
« jul.    
 12345
6789101112
13141516171819
20212223242526
2728293031